WRITING

  • pauportagine

Retalls d'un somni


Abans que et conegués jo era molt diferent de com ho sóc ara. Com ja saps, l’institut va ser una etapa difícil per mi. Sempre vaig sentir que no acabava d’encaixar amb la resta de company de classe. Acostumava a aïllar- me per escoltar música, jugar a videojocs o llegir novel·les de fantasia que transcorrien en mons molt llunyans a aquest.


Vaig tenir la meva primera novia als 14 anys. La relació no va durar més de dos mesos i es pot dir que no vaig sentir tot el que se suposava que havia de sentir. No vaig tenir ni papallones a l’estómac, ni ganes de fer-nos petons tot el dia. Tot just vaig acabar la ESO, els meus pares van decidir canviar-me d’institut a causa del bullying que patia.


T’he de confessar que la primera impressió que vaig tenir de tu no va ser gaire bona. Em vas semblar el típic noi popular que va de gracioset i que aprofita qualsevol oportunitat per ser el centre d’atenció. Bàsicament, tot el contrari al que representava jo. Semblava ben ve que t’alimentessis de l’atenció i aprovació dels altres per poder respirar. Et sembla que exagero? Qüestionaves els professors i feies broma d’alguns alumnes de la classe constantment. Recordo aquell pobre noi al qual sempre li amagaves l’estoig o la motxilla quan abaixava la guàrdia. Ho sento, però al principi no em semblaves massa diferent de la resta de nois que m’havien estat fent la vida impossible fins al moment. Des de bon principi vaig decidir que el millor era mantenir-me lluny de tu i intentar cridar l’atenció el menys possible. Es clar que, tenint en compte que jo era el nou de la classe, evitar ser el focus resultava pràcticament impossible. Però, és cert que almenys amb tu sembla que ho vaig aconseguir. En totes aquelles primeres setmanes no em vas dirigir mai la paraula. Bé, fins aquell dia d’Octubre en el qual tot va canviar.


Després de les classes, com cada dia, jo estava esperant l’autobús. Et vaig veure caminant per la cera del davant i jo vaig apartar la mirada, fent veure que mirava el mòbil per no cridar l’atenció. No sé que va fer que aquell dia fos diferent per a tu, però em vas saludar tímidament i vas travessar la carretera. Realment no estic massa segur de què vam parlar. Segurament em va preguntar on estudiava abans o si m’estava agradant aquest nou institut. Però, tan es val, l’important és que vas ensorrar tots els prejudicis que tenia sobre tu. El que recordo amb més claredat és el moment en què ens acomiadar. Quan l’autobús va arrancar, tu, des de fora, em vas fer un somriure a l’hora que em feies adéu amb la mà. No recordo haver vist un somriure tan dolç com aquell.


Aquell va ser l’inici de la nostra amistat, no ho recordes? L’endemà et vas tornar a apropar a mi i em vas convidar a venir a casa teva per jugar a videojocs. I des d’aquella tarda, les nostres reunions es van tornar com una mena de ritual. Quan quedàvem, ens trobàvem a mig camí entre casa meva i la teva. Passejàvem per la ciutat mentre comentàvem les anècdotes i les xafarderies de l’institut fins que ens aturàvem en una cafeteria per prendre alguna cosa. Tot i que tu sempre demanaves coca-cola i jo una taronjada acabàvem compartint les begudes. Després, ens refugiàvem en una de les nostres cases per jugar a videojocs i fèiem equip per aniquilar una allau de zombis. Ens salvàvem la vida l’un a l’altre constantment fins que esclatàvem a rialles de la tensió d’aquella pantalla final tan difícil de superar. Recordes que vam mirar junts aquella sèrie de televisió? Ens vam fer prometre que no la continuaríem si no estàvem els dos junts. També vam fer maratons de les nostres pel·lícules preferides i ens descobríem cançons mútuament. Impossible oblidar com cada dia, quan tu acabaves de dinar em trucaves amb l’excusa de comparar els deures que ens havíem posat aquell dia i acabàvem parlant durant més de dues hores. I també aquelles nits de bogeria en què sortíem de festa i que fèiem les mil i una per demanar alcohol, quan encara no érem majors d’edat. I aquelles bromes privades que només nosaltres dos enteníem. Llavors, la vida ens semblava molt complicada, però ara quan hi penso, realment m’adono que era molt més senzilla del que ens pensàvem.


Mai podré oblidar aquella nit en què em vaig quedar a dormir a casa teva. Aquella nit va canviar el meu món per complet. Quan vam apagar les llums, allà al llit, ajagut al teu costat, ho vaig tenir més clar que mai. Tot i que no et podia veure, podia notar com els teus ulls buscaven els meus en la foscor. El meu cor es va accelerar com mai i em vaig deixar portar. Saps que aquell no va el primer petó que jo m’havia fet amb algú, però sí que va ser el meu primer petó de veritat. Quan em vaig apartar va arribar el silenci. El silenci més etern i dolorós que mai he experimentat. Fins que tu em vas contestar amb un altre petó. Aquell va ser l’inici de la meva felicitat. No perquè estigués al teu costat, que també. Sinó perquè tenia la llibertat de viure com volia, segons els meus principis. Em vaig atrevir a ser jo mateix i t’asseguro que no hi ha res millor que això.


Però aquell moment mai va arribar. Jo no ho vaig fer, no vaig ser prou valent. Aquella nit no va ser tot el que hagués pogut ser. Al meu cap tot era molt clar, però el meu cos no es va accionar. Vaig esperar ser testimoni de la teva valentia, però aquesta tampoc va arribar. Potser cap dels dos se sentia preparat. Molt probablement tots dos teníem por. Por d’equivocar-nos, por del rebuig, por del que dirien els altres… Fins i tot por de descobrir-nos a nosaltres mateixos. Recordo com em vaig quedar atrapat en els teus ulls i quan em va preguntar si em passava alguna cosa, jo vaig dir que res. Aquella mentida ens ha fet molt de mal. Tots dos ens hem estat alimentant d’aquesta mentida durant tot aquest temps. Aquesta, s’ha tornat tan grossa que ja resulta impossible de veure que s’hi amagava realment al darrere. Potser, tot no era res més que una impossible fantasia llunyana.


Cada un va seguir el seu camí i a poc a poc ens vam distanciar fins que ja no hi havia noves experiències per crear, sinó només el record d’aquelles valuoses memòries. Retalls d’un somni que semblen records llunyans. Records llunyans que semblen retalls d’un somni.

7 views0 comments

Recent Posts

See All