WRITING

  • pauportagine

Obstinato


L’andana està a petar de gent. Hi ha molt de xivarri. Un grup d’amics parla de la festa de la nit anterior. Una noia està absorta en els seus pensaments i mira l’horitzó. Un jove escolta una de les seves cançons preferides i mou el peu al compàs.


El conte enrrere arriba a zero i la pantalla marca un gran i lluminós “ENTRA”.


El metro arriba al seu destí i s’atura. S’obren les portes. La gent surt del vagó i la gent que esperava a l’andana hi entra. Una parella parla i riu agafats de la mà. Una mare treu com pot el cotxet del vagó. Un jove intenta obrir-se pas, entre la multitud, amb la bicicleta. Tothom ja ha entrat al metro i els que n’havien sortit, abandonen l’andana i s’escampen com escarabats pels diferents túnels subterranis, cap a l’exterior o cap a una altra línia. Un so avisa de què les portes dels vagons es tanquen. El metro comença a arrancar lentament i es dirigeix cap a la propera parada. L’andana es queda buida de nou.


A l’interior del vagó tot és silenci. Pràcticament ningú parla. El metro avança ràpidament per la foscor del túnel. Una dona organitza el sopar de nadal amb els seus companys de feina. Una nena inspecciona el còmic que li han regalat els seus amics per l’aniversari. Un jove mira al seu mòbil aquell vídeo tan graciós que li han recomanat. Un home mira trist per la finestra i es troba amb el seu reflex.


“Propera parada…” El metro arriba al següent destí. Uns pugen, alguns baixen, altres es queden i la història és repeteix.


Ella puja l’última. De poc que no se li han tancat les portes als morros. Respira fort, es nota que ha corregut i està cansada. Deixa a terra la funda vermella que porta. Es treu una goma de cabell que guardava al canell i es fa una cua. Ja ha recuperat la seva respiració habitual. Mira al seu voltant i analitza la gent del vagó. Un home que porta la seva mascota al veterinari. Una jove que mira de reüll el noi que seu al davant. Una dona gran que discuteix amb la seva filla per telèfon.


Després d’analitzar el seu públic, Ella es sent més decidida. Agafa la seva funda i en treu un petit violí de fusta. Tanca els ulls, respira i comença a tocar. Una música tímida i alhora decidida comença a sonar. Ella necessita diners, però no és el que busca principalment. Estima la música, li agrada tocar i fer sentir bé a la gent del seu voltant. Sap que és molt possible que aquell sigui el lloc més semblant a un escenari en el què tocarà mai. Però per a Ella aquell lloc és especial. Està immersa entre els seus espectadors i les seves vides, els té a prop, nota les seves respiracions i fins i tot podria escoltar els seus pensaments. Això li agrada. La fa sentir part d’aquest món tan preciós, tant màgic i alhora tan incoherent i injust.


Un home ha deixat de llegir el diari i escolta la música que prové del violí. Una dona recorda els seus anys de joventut i reconeix que troba a faltar tocar algun instrument. Un noi aixeca la mirada i s’adona que una noia molt guapa l’esta mirant. Un nen comença a ballar agafat de la mà del seu pare.


“Propera parada…” El metro arriba al següent destí. Uns pugen, alguns baixen, altres es queden i la història es repeteix.


Pau Porta Giné


17/12/2016


Código de registro: 1612170135797

4 views0 comments

Recent Posts

See All