WRITING

  • pauportagine

LA CIUTAT OFEGADA (Capítol 1)

Updated: Oct 14, 2020


I ÈRIC LARTIGUE

Les forces em començaven a fallar, però no em podia permetre deixar de córrer. Aturar-me significava la rendició. La rendició comportava la mort.

‘Una mica més. Només una mica més.’

Però aquelles paraules d’ànim ja havien perdut pràcticament tot el seu sentit.

La llum de l’exterior poc a poc va aconseguir fer-se pas entre la densitat d’aquells arbres imponents y la possibilitat de sortir d’aquella gàbia d’arbres, poc a poc va deixar de ser res més que una fantasia en la meva ment.

‘Una mica més. Només una mica més.’

Els rajos de llum descobrien els cossos d’aquelles besties que em perseguien incansablement. Però curiosament, el que fins el moment havien semblat grans ombres amenaçadores, van resultar ser unes criatures molt menys ferotges del que havien aparentat . Tot i això, estaven desbocades i tenien les urpes ben obertes, preparades per esbudellar-me l’esquena en el moment just.

Les cames em feien tant de mal que semblava que es poguessin trencar en mil bocins en el moment menys esperat. L’alè desesperançat se m’escapava per la boca i els meus llavis suplicaven per una mica d’aigua. Hagués donat qualsevol cosa per tal de poder aturar-me un moment i recuperar una mica d’aire. Però no ho vaig fer. Gotes de suor em patinaven per la front i se m’escorrien pels ulls sense deixar-me ni tan sols veure el camí que tenia davant. Però tot i així no em vaig aturar. No em vaig rendir.

Quan el meu alè ja era escàs, finalment vaig sortir a la llum. Vaig aconseguir sortir d’aquell bosc que m’havia estat ofegant durant tant de temps. Com si hagués sortit a la superfície després de molts anys lligat en les profunditats del mar. Les ombres que m’havies estat seguint durant tants sols i tantes llunes van desaparèixer a l’instant, com si mai haguessin estat allà.

Em vaig assecar les gotes de suor de la front amb la mà i vaig mirar davant meu. Una quantitat immensa d’aigua, com mai abans havia imaginat, s’estenia davant meu. D’aquesta manera, es plantejaven una infinitat de possibilitats, camins i somnis que algun dia potser podries esdevenir realitat.

Estava preparat per ser lliure. Vaig inflar els pulmons d’aire nou i sense mirar enrere vaig abalançar...

‘Èric? Estàs aquí?’

La Mia va trucar a la porta bruscament i jo vaig ser expulsat de la meva fantasia abruptament. De l’ensurt vaig tombar el pot de tinta que estava fent servir per escriure. Les gotes negres van tacar el paper i algunes de les paraules que havia escrit van deixar de tenir significat.

‘Merda.’ - Vaig dir en veu baixa mentre em donava presa en netejar i recollir tot el daltabaix.

‘Estimat, què fas?’

‘Ara obro, estava concentrat en la feina.’

Vaig llençar a la brossa el mocador tacat de tinta, que havia utilitzat per netejar la taula, i sense perdre el temps vaig amagat la meva llibreta a la caixa forta de l’estanteria. Una vegada la llibreta i les fantasies que contenia ja estaven segures en el seu amagatall, em vaig poder permetre tornar a respirar amb calma. Vaig escampar un munt de documents de la feina per sobre de l’escriptori i em vaig donar presa a obrir la porta. La meva esposa ja s’estava començant a impacientar.

‘Què volies?’

La Mia esperava davant de la porta, de braços creuats i amb les celles arrufades. Sense dir res, es va auto convidar a entrar al despatx i a analitzar-ho tot de d’alt a baix amb els seus ulls blaus clar. El seu perfum a lavanda es va estendre per tota l’habitació. Un aroma fresc i jove, com la brisa de la primavera que nosaltres mai arribaríem a viure.

‘Perquè sempre et tanques al teu despatx? M’amagues alguna cosa?’ - va preguntar mentre retirava el mocador tacat de tinta de la brossa i l’obria amb els dits com pinces.

‘Últimament estic molt estressat amb la feina, ja ho saps. Necessito concentrar-me.’

‘Vols dir que jo et molesto, oi?’ - la Mia va tornar a llençar el mocador tacat a la brossa amb fàstic. Es va acostar a la taula i va remoure la muntanya de documents. Estaven plens de xifres i dades que no tenien cap sentit per a ella. Realment, per a mi tampoc.

‘No diguis això. No em molestes. Ja ho saps.’ - vaig contestar, com sempre. – ‘Que volies?’

La Mia es va donar per vençuda a l’hora de desxifrar el contingut d’aquells documents. Es va acostar a mi i em va agafar les mans. Tenia els dits freds i delicats. Ara que la tenia més a prop, el seu perfum a lavanda es va fer encara més intens. Es va colar per les meves fosses nasals i em va privar de qualsevol altre olor que hi hagués al meu voltant.

‘Avui he preparat un esmorzar especial per a un dia especial.’ – les seves mans es van desplaçar lentament, recorrent els meus braços i seguidament els plecs de la meva camisa fins arribar al coll de la mateixa. – ‘llàstima que avui tinguis aquesta reunió tant important. Podríem divertir-nos una mica, no creus?’ – els dits entremaliats de la Mia van començar a desbotonar-me els botons de la camisa, mentre els seus llavis, sucosos i rosats, s’acostaven als meus.’

‘Ho sento, he d’acabar això. D’aquí res, vinc al menjador.’ – em vaig excusar mirant a les pàl·lides rajoles del terra en comptes de mirar als ulls de la Mia. Em vaig apartar del seu fred tacte i em vaig assentar ràpidament a l’escriptori, fent veure que em concentrava en l’avorrit mar de xifres i dades que tenia davant meu i que no entenia ni m’importava el menys mínim. La Mia es va quedar mirant-me durant uns pocs segons, com si desitges que jo li tornes la mirada. Però aquest moment no va arribar.

‘Et deixo acabar amb el que hagis de fer, doncs. T’espero a taula.’ – va dir ella, sortint de l’habitació, sense deixar de mirar-me.

Quan la porta del despatx es va tancar, em vaig tornar a sentir segur, en el meu petit refugi. Vaig apartar la vista de la muntanya de documents per mirar en direcció a la finestra que tenia al costat de la taula. Un paisatge ofegat, ple de xemeneies de maó fosc que esquerdaven l’horitzó i expulsaven cortines de fum cap al cel. Partícules de pols que ballaven desorganitzades en l’espai i núvols de boira que esborraven l’existència de qualsevol objecte, animal o persona amb el que es creués. Els rajos de llum no eren benvinguts en aquella ciutat gris, la ciutat de Drown.

Un matí més, vaig buscar una brisa d’aire en aquell paisatge. Un espai lliure per el que poder mirar més enllà d’aquell caòtic paisatge que t’ofegava només d’observar-lo. Però no el vaig trobar. Els meus ulls van acabar el seu recorregut en aquella xemeneia muda. L’única en tot el paisatge que, per alguna raó que desconeixia, no s’atrevia a expulsar fum.

‘Èric, et falta molt?’ – va preguntar la Mia des de el menjador.

Alhora que sospirava, em vaig aixecar de la cadira. Vaig buscar, un cop més, aquella xemeneia silenciosa amb els ulls. Però aquest cop no la vaig poder veure. La boira se l’havia menjat.

La taula del menjador estava plena de menjar. La Mia solia preparar més menjar del necessari, però aquell dia verdaderament s’havia passat de la ratlla. Llesques de pa torrat, melmelades, embotits, fruites, pastissos, dolços... no faltava de res. No sabia per on començar. Em vaig asseure i abans de començar a menjar vaig obrir l’exemplar del diari La Veu Interior que la Mia m’havia deixat a sobre del plat.

Aquest divendres, unes execucions molt especials!

No et perdis cap detall. (P.7)

Pràcticament tres quarts del contingut del diari parlaven sobre les execucions públiques que tindrien lloc aquell vespre de divendres. Vaig començar a llegir l’article mentre la Mia, assentada al costat oposat de la llarga taula, no em treia els ulls de sobre. L’article parlava de la família Foix, una família de Llums que havia sigut sorpresa comunicant-se amb gent de l’exterior. El pare de la família, un reconegut mercader, estava planejant expandir el seu comerç amb territoris de l’exterior de l’illa. La policia de l’interior ja feia temps que el tenien al punt de mira, fins que un dia, les seves sospites van resultar ser certes. Un feix de cartes que el mercader havia estat intercanviant amb l’exterior va ser descobert. Pel que sembla, un dels seus amics propers el va denunciar. Aquell mercader seria executat públicament aquell vespre, juntament amb la seva dona, els seus fills i fins i tot l’amic que el va denunciar, per estar-hi relacionat.

Vaig agafar la tassa per xuclar una mica del te que contenia. Aquest, ja estava massa fred pel meu gust. Vaig tornar a deixar la tassa a sobre de la taula i em vaig tornar a centrar en el contingut del diari. La Mia seguia observant-me, sense pràcticament tocar el menjar que hi havia al seu plat, com si estigues esperant que jo li dones permís per començar.

L’article procedia enumerant algunes de les lleis de l’illa de l’Interior:

1. No serviràs a ningú aliè a ELL

2. Protegiràs i obeiràs el règim de l’Espiral.

3. No abandonaràs la terra de l’Interior.

4. No alimentaràs la teva ment amb mentides sobre l’exterior

5. No cometràs adulteri.

6. Diràs fals testimoni contra el teu pròxim per protegir el règim.

7. Executaràs als traïdors.

8. Evitaràs la por convivint amb ella.

Vaig sospirar alhora que tancava el diari i el deixava plegat a la taula.

‘Resulta aterrador, no creus? Ja no podem ni confiar en els nostres propis amics ni familiars.’ – va dir la Mia amb els ulls clavats als meus, com estaques, des de l’altre costat de la taula.

‘Tens raó.’ – vaig dir, tot i no opinar el mateix que ella. Pensava que el món en el que vivíem era injust i cruel. Els actes d’aquell pobre mercader no justificaven la fi que l’esperava a ell i a la seva família. Però tots sabíem el que ens passaria si ens atrevíem a expressar el que pensàvem al respecte. Vaig ignorar la meva dona i vaig comprovar el menjar que s’estenia al llarg de la taula. Tot semblava deliciós, però aquella noticia m’havia deixat sense apetit. A més, avui era un dia realment important. Els nervis m’empetitien l’estomac.

‘És que no et sembla horrible la idea de que fins i tot els nostres veïns podrien estar conspirant contra el règim i la nostra seguretat?’ – insistia la Mia.

‘Si, molt horrible.’ – vaig dir mentre pensava si menjar alguna cosa dolça o salada. No tenia gens d’apetit, però havia de menjar alguna cosa, per petita que fos, si volia aguantar aquell dia tant intens que m’esperava.

‘Estimat?’

‘Si?’ – vaig apartar la vista del menjar. Els ulls de la Mia semblaven tant fràgils...

‘M’estàs escoltant Èric? Que opines de tot això?’

‘Ja ho saps, que vols que pensi? El que ha fet aquest home ja està fet i la nostra opinió no canviarà res del que hagi de passar aquest vespre.’

‘Si, tens raó. Jo no ho hagués pogut expressar millor.’

Vaig pensar que potser aconseguiria una mica de silenci i em deixaria menjar tranquil, però no.

‘No creus que aquest tipus de casos s’estan incrementant últimament? Això m’ha fet pensar en aquell horrible incident de fa 10 anys. No me’l puc treure del cap!’

‘No se de que parles.’

‘Si home! El que va passar amb la família Dust! No ho recordes?’

‘No, no ho recordo.’ – vaig dir, intentant mantenir la paciència, mentre agafa una de les torrades de pa. Però no hi arribava, aquestes estaven massa lluny del meu abast.

‘Una història horrible. Sort que el nen de la família va acusar els seus pares a temps, abans de que poguessin fer alguna cosa contra la seguretat del règim de l’espiral. S’ha de ser molt valent per denunciar als teus propis pares, no creus? Que vols? Torrades? Ja te les preparo jo.’

La Mia es va anticipar abans de que jo em pogués aixecar de la taula. Va agafar dos llesques de pa i sense preguntar-ho les va untar amb mantega i melmelada de maduixes.

‘El tema és que el que més em va sorprendre d’aquesta història en el seu moment és que em va fer adonar de que no ens hem de confiar de ningú. Els Dust eren una família de Llums. Una família venerable, adinerada i respectada de la ciutat i tot i això van fer el que van fer. Qualsevol diria que eren una família d’obrers o fins i tot Mosques, però no! Saps que vull dir oi? Perquè una família tant rica i poderosa com eren els Dust voldria qüestionar-se el que dicta el règim de l’espiral i investigar sobre... – La Mia va parar de parlar de sobte i va afegir – ‘ja saps, l’exterior.’ - amb veu fluixa, com si li fes por de pronunciar-ho. – ‘Se que han passat molts anys. Però segueixo sense entendre-ho.’

La Mia em va portar les torrades que havia preparat i me’n va apropar una a la boca.

‘Vinga! Que avui has d’anar ben esmorzat. Estàs nerviós?’ – La Mia va apropar una cadira i es va asseure al meu costat. No va deixar la torrada al plat fins que jo li vaig haver fet una mossegada. – ‘Anirà bé, no et preocupis! Estic segura de que la teva presentació serà molt millor que la del teu germà. El teu pare quedarà molt sorprès.’

‘Mia, no et menteixis. Jo no heretaré res.’

‘Si vas amb aquesta actitud, potser si que el teu germà es quedarà tota la fortuna del teu pare! Has de demostrar el que vals. El Roy serà el teu germà gran, però tu ets el millor maridet que qualsevol esposa podria desitjar.’ – va afegir la Mia mentre em feia un petó a la galta.

Mentre la Mia em mirava de prop amb els ulls oberts i un somriure d’orella a orella, jo em vaig acabar de menjar les dos torrades que ella m’havia preparat. Abans de que em pogués preparat una altra torrada, aquest cop amb el que havia volgut des de bon principi, la Mia es va anticipar un cop més, com si em pogués llegir la ment, i va agafar una altra llesca de pa.

‘No saps com de feliç sóc de tenir-te al meu costat. Ets el marit perfecte i estic més que seguirà que també seràs un bon pare. No creus que seria fantàstic?’

‘Aquesta ja me l’ha preparo jo.’ - Li vaig prendre la torrada de les mans abans de que me la pogués untar un cop més amb alguna cosa que jo no havia demanat.

Els dos ens vam quedar en silenci mentre jo em preparava la torrada amb pernil i formatge, tal i com l’havia volgut des de bon principi.

‘Has escoltat el que t’he dit Èric?’ – va insistir ella.

Abans de que la Mia em tornes a atrapar vaig consultar el rellotge de paret i em vaig aixecar de la cadira amb preses.

‘Ho sento, faig tard. He de marxar, ja parlarem!’ – Vaig dir amb la boa plena, tot just haver fet una mossegada a la torrada.

‘Però ahir també hem vas dir el mateix. Ja fa molts dies que aplacem aquesta conversació.’

Encara amb la boca plena li vaig fer un petó al front i em vaig dirigir cap al penjador que hi havia al rebedor de casa. A través del mirall que tenia just davant podia veure com els ulls de la Mia estaven clavats al meu clatell i m’analitzava de dalt a baix, com si intentes de saber el que em passava pel cap. Jo vaig ignorar-la i em vaig centrar en preparar-me davant del mirall. Primer em vaig botonar la camisa fins d’alt, cobrint així la marca d’espiral que tenia al coll. Encara que representava que havia de ser un orgull tenir aquella marca, no m’agradava gens deixar-la al descobert. Després em vaig lligar el corbatí vermell i vaig agafar el frac negre del penjador. Per acabar el vaig posar el barret de copa i el maletí negre que estava recolzat a la paret.

‘Espera’

La Mia es va aixecar i es va acostar a mi. Em va espolsar la pols de les espatlles i em va col·locar bé el corbatí. Aquesta vegada no em vaig apartar quan em va voler fer un petó a la boca. Els seus llavis estaven secs i amb un fort gust a pintallavis.

‘Que vagi molt bé la reunió. Després m’ho expliques tot. Ens veiem durant les execucions oi?’

‘Quedem davant de El cafè blanc.’ - Vaig afirmar.

Vaig fer adéu amb la mà i em vaig donar presa a obrir la porta i sortir de casa. Un cop fora, vaig notar que no era capaç de respirar millor. El fum i la pols que hi havia en l’aire se’m colava pel nas i em provocava ardors a la gola.

‘Bon dia senyoret Lartigue.’ – em va saludar el meu xofer particular mentre m’obria la porta del carruatge.

Vaig saludar amb la mà i vaig entrar al transport. Un cop dintre, els Arions, es van activar i van començar a accionar el carruatge. Ens vam allunyar de la urbanització on vivien les Llums, les famílies burgeses que dominaven l’economia de la ciutat. A mesura que ens acostàvem més al nucli de la ciutat, la pedra del terra i els maons dels edificis s’enfosquia més i més. Un cop vam arribar al carrer principal, el carruatge, avançava donant bots degut a la antiga carretera feta de pedra. Avançàvem paral·lelament a les files d’obrers que avançaven de camí a les seves respectives fabriques. Evitava mirar les seves mirades d’odi, gelós i repulsió. Preferia mirar cap amunt, somiant aconseguir trobar algun dia una escletxa en aquell mur espès de fum i pols que em permetés veure, encara que fos per uns instants, una petita part del cel o el Sol que s’amagaven a l’altra banda.

2 views0 comments

Recent Posts

See All